BOTIGA

15 juny, 2018

Estimat Salva

Estimat Salva,

Que estrany se’m fa tot ara que no hi ets.

Moltes vegades passo per davant de l’hospital on vas viure els darrers sis mesos i encara l’instint és aparcar el cotxe i enfilar els meus passos fins a la teva habitació. Durant el dia, retalls de vida compartida orbiten a molta velocitat dins del meu cap mentre visc en aquest pla de vida on ja no hi ets. No sé on endreçar-te encara.

Del teu cos ens van quedar les cendres que ara són núvol i terra mare tancant el cicle de la teva vida aquí. De la teva ànima ens ha quedat tot, perquè les ànimes estan fetes de detalls, com fils delicats entreteixint existència compartida i així una bona col·lecció de matins de cafès amb llet, somriures murris, aniversaris amb pastís i desitjos per complir, pensaments en forma de regals, plats cuinats amb amor, complicitats de germans, silencis compartits, capvespres liles, estius de gira-sols, gelats de xocolata, dies clars i nits de lluna, riures francs, petons a l'ànima, jocs d'infantesa, vacances a la masia ... Vivències que han escrit la nostra biografia.

Fa dos anys que la malaltia va aparèixer. El trajecte costerut, pedregós, enfangat i llarg caminat al teu costat m’ha canviat. Ja no sóc la mateixa persona. He mudat la pell.

El flux natural del dia a dia va quedar trasbalsat des del minut u, posant a prova la meva capacitat d’escalar muntanyes descalça i a palpentes.

He encarat ... La por aquella que es fa gran quan no la mires,
la ràbia que s’alimenta de la impotència,
el cansament extrem de dies infinits i nits encara més,
la resistència de no voler acceptar perquè no sabia com,
el dolor de sentir el teu,
la desesperació de veure el teu cos i ànima devastats.

En aquest període el dolor em va doblegar davant la cruesa dels tractaments a què et vas sotmetre i que no van servir per a res. Temps per aprendre a cop de cor que no hi havia res a fer i que resistir-me a l’evidència era furgar el pit amb un ganivet roent. Cada dia.

Molt temps després em vaig rendir.

La rendició i el temps que la malaltia ens va donar van ser la clau per acceptar que per molt que giréssim el món al revés no et curaries. Vam aprendre a acompanyar-te com tu volies. A entendre d’una vegada per totes que només tenim el present. A saber gaudir de petiteses boniques amb tu sabent que no quedava gaire temps.

Hem arribat al final d’aquest trajecte i t’escric ara que ja fa un mes que has marxat

Tot tu eres dins la meva mirada les últimes setmanes a l’hospital. Gravar-te en la memòria per no oblidar mai el color dels teus ulls, el gest de les teves mans reposant damunt el llençol blanc, els angles de la teva cara, el teu posat, el teu color de cabell.

Un fil de vida va anar filant delicadament cada segon dels tres dies i tres nits que van precedir el teu últim alè aquell dilluns del mes de maig. Era un dia calorós. Vam fer de la teva habitació d’hospital el lloc més maco del món, el més tranquil i amorós. Música i silenci, paraules petites i dolces, ombres daurades damunt parets blanques. No era casa, però vam fer llar. Acompanyar-te en aquell temps que ja comptava enrere submergit en un son artificial i estrany, va ser un regal, un temps preuat per estimar-te. Només ens quedava això, estimar-te.

Deixar-te marxar ha estat l’acte d’amor i generositat més gran que hem fet i una lliçó immensa de vida.

La tristesa és fonda com boira espessa arran de terra que desdibuixa el món que està fora del teu univers. La gran part del temps és així, a vegades de sobte es transforma en glops de tristesa líquida que brolla pels ulls com un mar. No faig res. Em buido.

Plorar junts
Per tu
Sense crostes
ni pell morta
Nuesa
Sense tu

Molta gent va venir el dia del teu comiat dibuixant la teva constel·lació. Estels perduts, trencats o esquerdats trobant l'encaix harmònicament en un cel infinit ara seré de nits de color blau. Una explosió de llum transparent va expandir-se. Eres tu. Un meravellós fractal del teu univers sencer es va ficar a dins de cada ésser que t'ha estimat.

Em quedo amb l’ànima lleugera de saber-te lliure, amb l’amor que ho inunda tot sedimentant una fermesa resilient.

Seguim caminant.

Anna Carretero

Pintant la vida

crossmenu linkedin facebook pinterest youtube rss twitter instagram facebook-blank rss-blank linkedin-blank pinterest youtube twitter instagram